Ahir mentre llegia la biografia del nostre alcalde, Celestino Corbacho una dada em va cridar fortament l'atenció: porta de regidor a l'ajuntament des de el 1983, és a dir 23 anys o el que és el mateix, quan jo tenia 5 anys él ja era regidor a L'Hospitalet.

La primera conclusió que vaig extreure és que la història del socialisme a la nostra ciutat és la historia d'un èxit aclaparador: en democràcia no hi ha res que reforci tant l'autoritat d'un polític com les victòries electorals i el consegüent accés al poder. Ja ho deia l'astut Andreotti quan va dir allò que "el poder també desgasta a qui no ho té" i això ve demostrat per la manifesta incapacitat de l'oposició per guanyar les eleccions a l'Hospitalet tot i tenir ocasions inmillorables com la que va tenir a les eleccions del 95 quan no feia molt que l'alcalde Pujana havia dimitit per un escàndol.Una possible explicació d'aquest èxit es pot deure a que l'arribada dels ajuntaments democràtics va coincidir amb la major etapa de prosperitat econòmica i social de la història del nostre pais i això es va traduir en una innegable millora de la qualitat de vida que en els municipis es va traduir en l'arribada d'equipaments desconeguts fins aleshores com poliesportius o biblioteques o un salt espectacular en l'urbanisme (en el cas de l'Hospitalet, cobriment de les vies del Carrilet, unió de la Rambla del Centre amb la de la Marina, llosa sobre l'avinguda Isabel la Catòlica, etc, etc). Totes aquestes millores han permès als socialistes guanyar eleccions rere eleccions (un fenòmen que es repeteix a la majoria de grans ciutats del pais, governi qui governi).

Però per qualsevol èxit s'ha de pagar un preu. Corbacho i els de la seva generació van saber aprofitar l'ocasió que significava el buït que 40 anys de franquisme havien provocat sobre els partits d'esquerres. A l'inici de la transició el partit socialista no existia llevat de quatre exiliats a Toulouse sense cap conexió amb el pais real o en el cas de Catalunya, d'alguns universitaris de "bona familia". No hi havia aparell, ni corrents consolidats, ni tan sols les famoses "families". Ara, en canvi, és gairabé impossible trobar candidats a unes eleccions municipals amb l'edat que tenien ells quan es van iniciar a la política: són una autèntica "generació tap". I això té efectes sobre el partit: a les assamblees es pot observar un buit molt revelador: es poden veure alguns joves, gent gran, però gent entre els 35 i els 50 anys es veu poca si no és que són treballadors de l'Ajuntament.

Tot això representa un perill real a mig termini: una desconexió cada vegada més gran entre el partit i la realitat social, canviant i complexa. Una nova onada inmigratòria està arrelant amb força a la nostra ciutat, sabrà conectar el partit amb aquesta nova realitat tal com va fer amb els inmigrants que fa 40 i 30 anys van arribar de la resta de l'Estat?